Exactament, la vida: ves
per on, tan imprecisament.
L’opacitat, com un rostre:
el que s’hi veu és l’arquitectura
d’allò amagat, desconegut.
El plor que neix a dins, rere la
reixa, negre com un herald
anguniós que no volgués
lliurar el missatge de la
brutícia empresonada.
Però què havia de ser
el plor sinó un guaridor
remei i alhora un translúcid tul!
Qué hauria de ser sinó
la foscúria més nítida,
el cristall líquid que amara
esguards tèrbols i sentiments
dejuns d’empara! Solitud:
el plor és el teu asilvestrat
ésser, que no coneix, però,
la llibertat, la sortida
al camp obert i franc de la pau.
Poeta, narrador y escritor 
Deja un comentario